El Pallars Sobirà és una comarca d'alta muntanya. Entre els pics que són als voltants del 2900 m d'altitud es troben el Pic Morto (2869 m), el de Saburó (2982 m), el de Subenuix (2949 m) i el de Peguera (2982 m), a la carena divisoria amb el Pallars Jussà. Entre d'altres de propers a Occitània o a Andorra hi ha la Pica Roja (2902 m), els pics Orientals i Occidental de Bassiero (2903 i 2901 m), Monteixo (2905 m), el pic de Medacorba (2907 m), el pic de Barbote (2938 m), el pic Alt de Coma Pedrosa (2949 m), el pic des Estanys (2953 m), el de Canalbona (2959 m), el del Sotllo (3073 m) i la Pica d'Estats (3143 m). Aquesta destaca, a la frontera francesa i no lluny de l'Andorrana, flanquejat a l'W pel pic de Sotllo, a la mateixa frontera, al NE pel Montclam (3075 m), ja dins Occitània. De la pica d'Estats emergeixen dues puntes satèl·lits: la del NW, amb 3125 m i la del SE amb 3115 m.
Però els pics alts, tan estimats pels excursionistes i cobejats pels alpinistes, han estat poc més que unes referències per el veritable muntanyenc, que actualment viu a les valls. Al Pallars el terme muntanya no és equivalent de tartares sinó de pasturatges, i en aquest sentit hom sol afegir el nom del poble a què pertanyen: la muntanya de Llessui, per exemple, és el conjunt d'unitats ortogràfiques on tenen dret a pasturar els ramats de Llessui. En conjunt, el relleu de la comarca a condicionat i condiciona tots els espectes econòmics i socials que s'esdevenen.
Actualment en el Pallars Sobirà hi podem distingir tres unitats de relleu: zona aixal, zones de les Nogueres i Serralada Interior dels Pre-pirineus.La zona aixal és formada per una masa paleozoica, habitualment metarfosada (argiles en llicorelles, gresos en gneis, calcàries en marbre) llevat dels coneguts massisos eruptius de Colomes-Sauró, Beret i Estats.
És tradicional la divisió en tres subcomarques, les valls d'Àneu, de Cardós i Ferrera, a les quals aflueixen valls secundàries. La Vall d'Àneu és la capçalera de la Noguera Pallaresa des que deixa la vall aranesa de Montgarri fins a les envistes de Llavorsí. Hi aflueix per la dreta la vall de la Bonaigua, al SE del massís de Berert (Tuc de Varimanya, 2660 m), i que comunica lateralment amb la vall d'Espot pel coll de Bassiero. Menys importants que les de Espot són les valls paraleles d'Escart i Baiasca.
Per l'esquerra l'única vall notable és la vall d'Unarre, que ve de la serra de Pilàs (2640 m). La Vall de Cardós, orientada deturerament al N, és engruixuda per la dreta per la Vall de Tavascan i d'Estaon, orientació similar. Per la esquerra rep la vall d'Esterri, que devalla de la serra de Costuix (2345 m), la qual la separa de la Vall Ferrera. Aquesta és una vall més tancada que les anteriors. La serra de Monteixo la separa de l'afluent principal, per l'esquerra, la vall de Tor. Potser es la més feréstega dels Pirineus. Prop de l'aiguabarreig de la Noguera de Vallferrera amb la de Cardós, aquella rep encara la coma de Burg o de Farrera, que el pic de Montesclato separa de la vall de Santa Magdalena, drenada pel Romadiu, profunda i llarga, que aflueix per la esquerra de la Noguera Pallaresa, dominada des de la esquerra per la Torreta de l'Orri (2439 m). Per la ribera dreta rep dues valls més dins de la zona axial: La vall d'Àssua, molt ramificada, amb una cerena divisoria de la Vall Fosca, que s'estén del pic de Peguera al tuc de la Cometa (2447 m), i la vall de Montardit.
Però la vall de la Noguera Pallaresa entre Rialp i l'estret de Collegats pertany a una zona de fricció on la massa paleozoica ha esdevingut discontínua i alterna amb faixas tràsiques, que constitueixen dues depresions perifèriques. La septentrional comprèn la ribera de Sort amb la vall de Soriguera, que hi aflueix per l'esquerra, i la vall d'Escós, que ho fa per la dreta. La franja paleozoica, que sembla desenganxada del massís principal, es desdobla al vassant esquerra de la Noguera, on arriba la divisòria de l'Alt Urgell. La Noguera la talla per l'estret d'Arbolo. La serralada interior és essencialment en una capa resistent de calcàries mesozoiques (serra de Peracalç, al vessant dret), racoberta a migjorn per dipòsits potents de conglomerats (serra de Cuberes al vessant esquerra). La Noguerra Pallaresa serra els uns i els altres per l'estret de Collegats, on es destaca la roca de l'Argenteria.
5Pujar
Les Aigues
Llevat d'algunes reconades (riu de Castellàs, que desguassa al segre; Riu Malo, que filtrant-se sota el tuc de Viramanya reapareix a la Vall d'Aran a la conca de la Garona), totes les aigues pallareses són drenades per la Noguera Pallaresa. Aquest riu neix al Pla de Beret (Vall d'Aran) i fins el desguàs al Segre (Noguera) té un recorregut d'uns 150 km aproximadament, la meitat de la qual són del Pallars Sobirà.
La Noguera Pallaresa
Penetra a la comarca en angle recte NW, tot envoltant el massís de Beret,i canvia la direcció E per la SE, que segueix fins haver travessat la Vall d'Àneu, on corre encaixat entre Isil i Esterri d'Àneu i entre Escaló i Llavorsí (entre els quals és regulada pel pantà de Torrasa), on arriba amb un règim nival de transició cap a pluvial (maxim al maig i un de secundari al novembre) amb un cabal modular de 15 m3/s un cop engrouixit pels rius de la Bonaigua i Escrtita (el de la vall d'Espot). A Llavorsí duplica el cabalamb els 16.5 m3/s que li aporta la Noguera de Cardós i pren la dirreció S, que manté fins l'estret de Collegats, després d'haver fendit el llarg congost de Llavorsí i el curt congost d'Arboló. L'únic afluent notable d'aquest sector és el riu de Sant Antoni, que drena la vall d'Àssua del riu Caregue.
La Noguera de Cardós
És el resultat de la fusió del riu Lladorre o de Cardós i la Noguera de Vall Ferrera. El riu Lladorre neix a les comes de Broate i de Certescan, pasa de la dirreció W a la S, on encaixa abans i després de la Ribera de Cardós. En sortir-ne pel forat de Cardós el cabal és de 9 m3/s, i novament s'encaixa en el tronc comú, la Noguera de Cardós. El règim és nival de transició, amb un maxim al juny i un secundari al novembre i el mínim profund al gener (retenció nival). Els afluents més importants són els de la dreta són riu de Tavascan i d'Estaon).
La Noguera de Vallferrera
És el riu bessó, amb un règim similar; neix a la coma Baiau i rep aigua de la d'Estats. Pren la dirreció NW i W abans de girar bruscament al S i s'encaixa abans i després d'aquest viratge (rep per l'esquerra el riu de Tor, més apregonat encara) i al tram final, on aporta a la Noguerra de Cardós un cabal mitjà de 7,5 m3/s.
Els rius han estat i són la font econòmica. Foren utilitzats per al transport de la fusta, i les mateixes condicions físiques dels rius possibilirtaren la instal·lació d'infrastuctures hidroelèctriques a partir dels anys cinquanta. La construció de diferents preses i els panatans, tot i que comportà el desenvolupament econòmioc a voltant dels cursos de l'aigua, posà fi a l'abans esmentat aprofitament tradicional. Avui els rius pallaresos destacan principalment pel seu actractiu turístic, hi ha paratges naturals d'una gran bellesa i s'hi poden practicar esports d'aventura.
A més de les aigües corrents el Pallars Sobirà és conegut per les aigües encantades (té 90 estanys d'origen glacial). Són rars els ben conservats fora de massísos granítics, per l'erosió actual tendeix a rebaixar les parets i a terraplenar els fons dels altres. Els més grans -que tampoc ho són gaire- es troben a una altitud que no sobrepassa els 2500 m. Cal esmentar l'estany de Barbote, a 2340 m d'altitud i amb una superfície de 9234 ha; el de Certescan , el més gran, que és a 2234 m d'altitud i fa 1325 m de llargada i 104 m de profunditat, al fons d'un veritable embut. En canvi el conegut estany de Sant Maurici, a 1920 m d'altitud, té una profunditat mitjana de 17 m i 900 de llargada, amb un volum de 2,6 hm3, prou inferior al de Peguera, de 12 hm3 de volum i 69 m de profunditat, a 2325 m d'altitud. Molt d'aquests estanys han incrementat la capacitat gràcies a les rescloses hidroelèctriques (la de Peguera pot agumentar en 45 m el nivell de l'aigua). Tots aquests estanys es glacen a l'hivern, i alguns romanen glaçats tot l'any. Això en superfície, car en proifunditat es manté a 4ºC. Malgrat que molts alimentin peixos, les aigües són tan pures que adopten un color negrenc, car la llum solar no hi troba partícules sòlides on reflectir-se.
Ben diferent és l'estany de Montcortès, immisari del Flamicell. És d'origen càrstic, és a dor, resultat de l'enfonsament de les calcàries que componien el sostre (relaconades amb la serra de Peracalç) per dissolució de l'aigua acidulada que hi adopten les pluges. D'alimentació parcialment subterrània, el seu nivell, variable, no depen immediatament de les pluges.
5Pujar
El clima
En termes generals el clima del Pallars Sobirà es pot definir com a mediterrani, si bé l'altitud (un dels factors que condiciona la diversitat dels trets climàtics a la comarca) comporta que en indrets per damunt dels 1500 m es pugui parlar del clima alpí, que arriba a les condicions més extremes als cims. De fet, les dades què hom disposa posen de manifest les variacions climàtiques d'uns indrets als altres, segons sigui la seva altitud i l'orientació.
Les valls meridionals de la comarca tenen un hivern fred i més aviat sec, amb poques precipitacions en forma de neu, seguit d'un estiu calorós i relativament humit que començen al final de maig. Cap a les valls septentrionals s'accentuen el fred i les precipitacions es reparteixen en el decurs de l'any, i es donen alguns dies d'innivació. Més amunt i a partir de la cota 1500 augmenten les precipitacions d'innivació i s'accentuen en els contrastos termomètrics entre la nit i el dia; l'hivern es prolonga i desapareix pràcticament la primavera i la tardor.
A l'observatori de la Pobla de Segur les precipitacions mitjanes anuals superen de poc els 700 mm, i des de Gerri de la Sal fins a Esterri d'Àneu o fins al mateix Tavascan les mitjanes presenten uns valors semblants. Cap al N, les precipitacions es troben més repartides al llarg de l'any, s'hi redueix l'evapo-transpiració i desapareix pràcticament les secada estiuenca. A mesura que deixa els fons de la vall i es puja augmenten les precipitacions mitjanes anuals; al port de la Bonaigua cauen, per exemple, 1146 mm, al Estany de Sant Maurici, 1482 mm, i enmig dels massissos principals se superen als 2000 mm.
A la part més meridional de la comarca la influència mediterrània es deixa sentir en l'aparició d'un període de la secada estiuenca, particularment el mes d'agost.
Els contrastos de les temperatures de S a N de la comarca són prou més importants que els de les precipitacions. Dels 13,4ºC de mitjana anual de Sort es passa progressivament als 9,6ºC de Llavorsí i, augmentar l'altitud, als 7,4ºC d'Espot, 4,4ºC de l'estany de Sant Maurici i als 3ºC del Port de la Bonaigua. Amb relació a altitud, la mitjana termomètrica anual es redueix uns 0,64ºC cada 100 m.
El període lliure de glaçades passa de set mesos a Sort a cinc mesos a Llavorsí (del principi a mitjan octubre), o a tres mesos a Espot (del principi de juny al principi de setembre) i desapareix totalment en altituds com les del Port de la Bonaigua.
Finalment, l'orientació solar determina diferències locals a totes les àrees de muntanya. Les valls de direcció N-S, com la de la Noguera Pallaresa, tenen menys hores de sol que les transversals, un màxim de 10 hores a l'estiu i un mínim de 5 hores a l'hivern, i els vessants orientats a llevant mostren contrastos tèrmics i temperatures menys fortes que els orientats a ponent. A les valls transversals els fons de vall, quan no són valls estretes, tenen una abundant insolació i el contrast entre la solana, orientada al S, i l'obaga, orientada al N, es molt important.
Però la característica que diferencia el clima del Pallars Sobirà d'altres comarques de Catalunya és la precipitació en forma de neu. Hom compta entre 20 i 30 dies de nevada anual. També la disrtibució de la neu presenta variacions: als indrets més elevats la neu pot romandra fins a set mesos o ser permanent, mentre que a la vall és present ocasionalament. La neu, però, lluny de ser un inconvenient, a la muntanya és un benefici natural, perquè té una funció proctectora del sòl i de la vegetació i és un magatzem d'aigua, i un benefici ecònomic si és aprofitada per realitzar activitats vinculades amb el turisme d'hivern.
5Pujar
La vegetació
La interpretació del significat de la vegetació del Pallars Sobirà es fa difícil a causa del caràcter abrupte i estret de les valls principals, que complica molt la distribució de les poblacions vegetals, i també de l'acció antròpica que s'ha exercit, a la part baixa almenys, durant segles i segles.
A la base de la vall, l'estret de Collegats correspon al dominmi submediterrani del roure valencià (Quercus faginea) i de la pinassa (Pinus nigra ssp. salzmanii), com a continuació que és de la Conca de Tremp.
Lògicament, sembla que caldria que en ascendir per la vall de la Noguera Pallaresa el paisatje esdevingués cada volta més muntanyenc i més frescal, que la zona del roure valencià fos seguida per la del roure martinenc i aquesta per la del pi roig, com és normalment al vessant S dels Pirineus. Sorprenentment, però, les coses no són pas ben bé així.
Riu amunt, ens endinsem en un país de llicorelles silícies cobertes per un alzinar muntanyenc (Quercetum mediterreneo-montanum) que recorda els de les muntanyes mediterrànias properes al litoral marí. Les dades climàtiques i la disposició general de la vegetació als Pirineus farien espesar un país submediterrani de bosc de fullatge caduc i no una terra d'alzinars.
És una vall molt abrupta orientada aproximadament de S a N, amb els vessants expostats, dons, sobretot, a l'E o a l'W, sense formar solanes i obages importants. És possible que l'extensió del bosc d'alzines fins al N de Llavorsí hagi d'ésser interpretada com un fet local relacionat, més que amb el clima general, amb el relleu y la incapacitat del sòl per acumular una reserva important d'humitat. El fet és que no es pot deixar de reconèixer la presència d'un illot extens de vegetació mediterrània muntanyenca en ple interior dels Pirineus i sota un clima que no és pas típicament mediterràni.
Les rouredes no manquen pas, però són poc extenses i més aviat rares. Molt sovint el bosc d'alzines entra en contacte directa amb la gran boscúria de pi roig (Pinus sylvestris), que ocupa una gran part de l'estatge montà i descendeix molt avall, sobretot per les obagues, de vegades fins al fons mateix de la vall.
El faig (Fagus Sylvatica) és gairabé inexistent en aquestes terres continentals. L'avet (Abies alba), en canvi forma grans boscúries a les obagues de la part alta de la conca de la Noguera Pallaresa. Encara cap a l'any 1950, segons diu l'enginyer forestal Jordán de Urríes, autor d'un important mapa de distribució dels boscos a la part del NW de Catalunya, hi havia reconades importants de bosc verge als indrets més allunyats.
Més amunt, l'estatge subalpí del pi negre (Pinus uncinata) i l'estatge alpí, dels prats naturals, tots dos força extensos, no presenten particularitats especials.
5Pujar