4 La prehistòria i l’antiguitat

El coneixement que tenim del Quaternari és molt escàs. Malgrat la gran erosió post quaternària, l’alçada del relleu indica que una gran part de la comarca degué constituir una zona periglacial, de difícil circulació, i, en efecte, no s’han trobat testimonis d’hàbitat de l’època. L’inici de la prehistòria al Pallars Sobirà no és constatat fins a l’edat del bronze. Aleshores hi ha una aportació de població, d’origen forà, constituïda per pobles d’economia ramadera i transhumant provinent de les altes valls del Segre i que, passant pel port del Cantó, s’instal·len a la comarca, on introdueixen una nova forma de vida econòmica i un nou ritual funerari, l’enterrament en dòlmens. També en aquesta època, a la primeria de l’edat del bronze, s’introdueix aquest metall, present als aixovars dels sepulcres:anelletes, punxons i braçalets. Altres objectes representatius d’implantació forana són les ceràmiques del tipus campaniforme incís i de l’apèndix de botó.
Aquests sepulcres en dòlmens es concentren a la riba dreta de la Noguera Pallaresa, tocant ja al Pallars Jussà, a les terres de Peracalç i Peramea. Aquesta època, representa al Pallars Sobirà el moment de plenitud de l’hàbitat durant la prehistòria, situació que perdurarà durant el bronze mitjà i final, com és documentat a la pleta del Comte i a la roca del Moro, a Gerri de la Sal, amb enterraments i ceràmiques que evidencien l’existència d’un bescanvi cultural, tant septentrional com meridional. D’un moment avançat de l’edat del bronze són les troballes de Beranui, consistents en una necròpoli de camp d’urnes, amb enterraments d’incineració, de marcat caràcter indoeuropeu, que demostra encara una influència continental. La comarca, en canvi, sembla que es mantingué al marge del fenomen que coneixem per iberització. Exceptuada la menció d’Aeso, l’actual Isona, al SE de la Conca de Tremp, de les terres de l’extrem NW de Catalunya, situades més enllà de la sena de Montsec, no es tenen notícies pels autors antics. Tanmateix, el Pallars Sobirà segurament degué ser habitat per algun dels pobles pirinencs que coneixem per les fonts i dels quals es desconeix amb exactitud el territori, els airenosis —que pel nom es localitzen a la VaIl d’Aran, bé que pel fet d’haver-se oposat al pas d’Anníbal pels Pirineus, probablement realitzat per la vaIl del Segre, també sembla que degueren ocupar les terres del ves- sant meridional de la carena—, els ceretans —de l’alta vall del Segre, bé que segurament amb un territori més ampli d’acord amb les notícies que en donen Estrabó i Plini— o algun altre ètnicament emparentat amb aquests. Els estudis toponímics de 1 Coromines han permès de saber, però, que, com a la resta dels Pirineus, es tractava d’una població de parla basca o bascoide i que aquesta llengua es mantingué al Pallars Sobirà durant molt de temps, fins a la meitat de l’època medieval, bé que progressivament romanitzada i arraconada cap a les terres més altes de la comarca. L’últim refugi d’aquesta parla moribunda foren les valls de Cardós, Ferrera i, sobretot, d’Àneu, amb les de Cabdella, Boí i l’alta i mitjana d’Aran, zona que constituí un illot de parla basca quan aquesta ja havia desaparegut de la resta deis Pirineus centrals i orientals. Escasses notícies proporcionades pels autors antics i per l’epigrafia llatina, completades en alguns aspectes per la documentació alt medieval, permeten de saber que la població pirinenca tenia una economia fonamentalment ramadera, probablement compaginada amb una agricultura de rompuda, i una estructura social molt diferent de la romana, segons sembla pel tipus de gentilicis, amb un destacat paper de la dona.
El Pallars Sobirà, com també la veïna Andorra, a penes ha proporcionat materials romans, i és la zona de Catalunya més pobra en troballes d’aquesta època. No s’hi coneix cap nucli de població, bé que algunes antigues notícies de troballes a Son, però no corroborades, i el gran valor estratègic del lloc fan pensar que probablement hi hagué un petit nucli de població. Només coneixem, amb seguretat, unes poques troballes numismàtiques, un as d’August de la seca de Tàrraco, a la Vall de Cardós, i un solidus d’imitació de Sever III, un dels últims emperadors de l’imperi d’occident, a la VaIl d’Àneu, però amb un notable interès per al coneixement de la comarca, sobretot per llur datació. L’accentuat aïllament geogràfic del Pallars Sobirà féu d’aquesta comarca una zona marginal de la romanització i molt poc afectada per aquesta, cosa que és corroborada per la pobresa de les troballes i que explica la llarguíssima pervivència de la llengua autòctona. Tanmateix, no es pot pensar que escapés a l’autoritat romana, car ja des d’època republicana, particularment des de la guerra sertoriana, es constata una decidida i creixent intervenció i presència de Roma als Pirineus. Pel que fa concretament a la zona de la carena que ens ocupa, sabem pels autors antics que l’any 72 aC Pompeu, abans de retornar a Roma, un cop mort Sertori i dominada Hispànica, baixà els derrotats partidaris d’aquell general —vectones, arrebaci i celtiberi, segons sant Jeroni, o vascones, segons sant Isidor de Sevilla— dels cims dels Pirineus, on s’havien refugiat, concedint-los la pau i agrupant-los en una ciutat, Lugdunum Con venarum, l’actual Sent Bertrand de Comenge, a l’alta vall de la Garona. Tampoc no es pot pensar que els Pirineus centrals estiguessin tancats a la comunicació entre ambdós vessants: una inscripció de Lugdunum Convenarum, de cap al segle II, fa referència a la reconstrucció d’una statio splendidissima vectigalis XL Galliaruni, uns burots de la duana existents entre les Gàl·lies i Hispània, que evidentment s’ha d’explicar a partir de la utilització a l’època romana deis seculars camins que unien els dos vessants dels Pirineus centrals, a través de la ValI d’Aran, no aptes per a un gran comerç però sí per al trànsit humà i pecuari. D’altra banda, uns topònims (staciones) coneguts per la documentació altmedieval permeten de suposar l’existència d’un camí organitzat a l’època romana entre el Pallars Sobirà i l’Alt Urgell, per la ruta actualment seguida per la carretera que uneix Sort i la Seu.

4 L’alta edat mitjana

La formació del comtat de Pallars

La situació reclosa i la difícil comunicació de la comarca en el temps de les dominacions visigòtica i sarraïna del Principat expliquen que no es coneguin aquí testimonis patents d’ambdues èpoques, del segle V a la fi del segle VIII. Els habitants del lloc, més o menys cristianitzats (funcionava ja algun monestir abans de l’ocupació sarraïna, com els de Gerri, Senterada o Santa Grata, Sant Pere d’Àneu i Sant Esteve de Perabella, al Pallars Sobirà, i potser els de Sant Fruitós de Balestui i Sant Vicenç d’Isona, al Pallars Jussà), quedaren automàticament sotmesos als nous amos del país, com a part de la Frontera Superior del domini àrab, a partir de l’inici del segle VIII, bé que sense cap establiment de nova gent. Abadal, el qui millor s’ha plantejat els orígens històrics dels comtats de Pallars i Ribagorça, diu que el nou domini sarraí degué consistir pràcticament en el pagament de l’impost de capitació i possibles càrregues territorials sota el comandament de caps indígenes, sovint successors di- rectes de les autoritats locals d’època visigòtica. L’aïllament del país deixà el Pallars al marge de les implicacions de la fracassada campanya de Carlemany del 778 i la reacció d’Abd al-Rahman del 781 i només de retruc influirien aquí les lluites entre les clienteles d’al-Husayn i de Sulayman, que tingueren com a conseqüència l’estat caòtic de la Frontera Superior, circumstància que aprofitaren els comtes de Tolosa per iniciar la seva ofensiva i la política d’intervenció directa al Pallars i la Ribagorça, amb el comte Guillem I, després de la presa de Barcelona (801) o en tot cas abans de retirar-se a la vida monàstica el 806. Així sembla desprendre‘e del primer document de Cern del 807, en temps ja del seu successor, el comte Bigó (806-814), quan el prevere Espanell parla de la seva església de Sant Vicenç, el monestir de Gerri de la Sal, en funcionament normal, dintre el seu alou personal, amb una comunitat de cinc membres.
El territori del pagus o comtat Paliarensis, protegit per les barreres naturals de Collegats i, més al S, de Montsec, era molt més protegit i estable que no el veí i germà comtat de Ribagorça i per això als comtes els calgué només d’establir punts fortificats, com el castell d’Orrit, en el lloc de contacte amb la Ribagorça per a assegurar la seva defensa davant les escomeses dels sarrains del Lleidatà, que sovint assolaren el sector ribagorçà.
Al període de temps que va de l’inici del segle VIII als volts de l’any 840, quan el país estava sota l’administració directa de la casa de Tolosa, no sembla que la tasca repobladora hagués traspassat l’estret de Collegats. Això explica que la suposada acta de consagració de la catedral d’Urgell del 819 pugui donar una llarga llista de parròquies del Pallars Sobirà, mentre que del Pallars Jussà només fa esment de Santa Maria, al lloc dit Trimplo (llatinització de Tremp), lloc que no trobarem organitzat fins al segle XI.
La prova que la repoblació s’havia aturat entorn de Collegats està en la concessió que el comte marquès tolosà Frèdol (848-852) va fer el 849 al monestir de Cern confirmant-li les aprisions fetes al seu comtat, cosa que indica que encara era possible aleshores d’adquirir terres sense amo. De tota manera, vers el 840 ja es començaven a ocupar terres a la part superior del Pallars Jussà o Conca de Dalt, com ho indiquen noticies documentals referents a Toralla i Rivert (840) i a Eroles (893); cal, però, esperar el segle següent per trobar noticies directes sobre la clara recuperació del Pallars Jussà (Puigcercós el 941, Pessonada el 954, Hortoneda el 958,Tendrui el 962 i Salás el 994). Sobre Tremp, les noticies directes, després del sospitós esment del 839, no començaran fins el 1079.
Inicialment les terres recuperades de Pallars i Ribagorça es van adscriure a la diòcesi d’Urgell, de la qual haurien depès ja en els temps visigòtics. El 872 tingué lloc un fet transcendental per al Pallars: aprofitant la mort violenta de Bernat II de Tolosa (863-872) a mans d’un comte rival de la casa tolosana, Ramon, un personatge, que hom creu fill del comte Llop I de Bigorra i d’una dona de la casa comtal de Tolosa, es proclamà comte independent de Pallars i Ribagorça, trencant així la subjecció tradicional a Tolosa.
Amb Ramon II de Pallars - Ribagorça —considerat successor de Ramon I de Tolosa (852-863) — comença la història dels comtes autòctons de Pallars. Ramon II, per afermar la independència dels seus territoris, cercà l’aliança del membre dels Banü Qasï Muhammad ibn Llop, senyor de Lleida
Saragossa. Més tard hagué de suportar incursions àrabs dels governadors de Lleida i d’Osca, que li arrabassaren diversos castells del sector central de Ribagorça (Roda i Montpedrós) i fins de Pallars (Sarroca de Bellera, la Mola de Baro i Castissent). En una d’aquestes incursions (904) caigué presoner el seu fill Isarn. El 888, aprofitant l’elecció anticanònica d’Esclua, bisbe intrús d’Urgell, féu consagrar Adolf com a bisbe dels seus territoris de Pallars i Ribagorça. Tot i la ràpida fi del cisma d’Esclua, deturat el 890, Adolf fou considerat bis- be de Pallars i Ribagorça fins el 920. Més tard, aquest bisbat rebrotaria encara amb Ató, fill del comte Ramon II, que s’intitulà bisbe de Pallars, Ribagorça i Sobrarb en 939-49, fins a la seva mort. El Pallars restà sempre més subjecte a la diòcesi d’Urgell i no se’n separà ni el 956, quan es creà de manera ja definitiva el bisbat de Roda de Ribagorça.
En morir Ramon II vers el 920, els seus fills es repartiren l’herència: Isarn I i Llop I governaren Pallars com a comtes sobirans, mentre que els fills Unifred I, dit Bernat, i Miró I governaven Ribagorça. Així es trencà la unió inicial d’ambdós comtats i s’originaren les complicades llistes de comtes, pels cogoverns i les successions simultànies o successives de diferents fills en els respectius comtats. Isarn I va viure fins el 948 i el succeí el seu fill Guillem I, que morí vers el 950, sense successió coneguda; Llop, en canvi, que havia mort cap al 947, va deixar quatre fills i una filla, sota la regència de la seva muller, Goldregot de Cerdanya. D’aquests fills, tres (Ramon III, Borrell I i Sunyer I) governaren conjuntament el comtat, que acabà, però, sota el govern únic de Sunyer I. Aquest, casat en segones núpcies amb Toda I, comtessa de Ribagorça, governà com a consort també el comtat de Ribagorça i, en el seu temps, el 1006, ‘Abd al-Malik envaí les seves terres de Pallars i Ribagorça. En morir Sunyer I l’any 1011, Ribagorça va deslligar-se de nou de Pallars i els seus dos fills Ramon IV i Guillem II, que havien exercit funcions de govern en temps del seu pare, es partiren els dominis i s’originaren les dinasties i els comtats de Pallars Sobirà i de Pallars Jussà.

4 La baixa edat mitjana

El comtat de Pallars Sobirà

La partició del territori del Pallars entre els fills del comte Sunyer I no corresponia pas a la moderna divisió comarcal. Guillem II, que senyorejà el comtat de Pallars Sobirà des del 1011, territori que aleshores incloïa la Vall de Boí, estenia també la seva jurisdicció sobre un bon sector de terres de la Conca de Dalt, com Salàs, Rivert, Santa Engràcia i Toralla, i els seus vescomtes, els Vilamur, senyorejaven la Pobla de Segur, mentre que la part superior del Pallars Sobirà (la Vall d’Àneu, la VaIl Ferrera i possiblement la Vall de Cardós) pertanyia al comte Ramon IV, iniciador de la dinastia de Pallars Jussà.
Una divisió tan poc racional forçosament havia de portar conflictes, i aquests esclataren sobretot amb el comte Ramon V de Pallars Jussà (1047- 98), fill i hereu de Ramon IV, i amb Artau I de Pallars Sobirà (1049-81), fill segon de Guillem II de Pallars Jussà i successor del seu germà Bernat (1035-49). Després de molt temps de brega, es féu una primera concòrdia a l’abril del 1064 per la qual Ramon V va donar a Artau I tot el que posseïa a la Vall d’Àneu i va rebre en compensació la Vall de Boí; aquesta concòrdia fou seguida per d’altres que anaren perfilant l’àmbit tradicional dels dos comtats els anys 1079,1094 i 1095, aquests ja entre Ramon V i el fill d’Artau, el comte Artau II (1081 – 1124).
Centrant-nos només al comtat de Pallars Sobirà, es constata d’antuvi que aquest era el menys ric i menys poblat i sense cap perspectiva d’eixamplament territorial. Tanmateix, pel fet de ser el més protegit per la disposició del relleu, fou el que suportà menys ràtzies dels sarraïns i les cobejances deis comtes veïns i per això pogué subsistir i mantenir la seva independència fins el 1488.
Els primers comtes, els quatre Artaus (el darrer, Artau IV morí el 1182) mantingueren inicialment bones relacions amb el casal de Barcelona, i fins Artau I es declarà feudatari de Ramon Berenguer I. Fill d’Artau I i de Llúcia de la Marca, germana de la comtessa Almodis de Barcelona, fou el bisbe, i sant, Ot de Pallars, que regí la diòcesi d’Urgell entre el 1095 i el 1122. Aquests comtes, amb centre i residència a Sort, tingueren una actuació pacífica i poc accidentada. Mort Artau IV, el succeí el seu fill Bernat II (1182-99), succeït aviat perla seva germana Guilleuma I de Pallars Sobirà, que vers el 1210 es casà en segones núpcies amb el vescomte Roger II de Coserans, el qual, com que no tenia fills, vengué el comtat en 1229-31. Així s’entronitzà en el comtat de Pallars Sobirà la dinastia dels Comenge o Coserans.
Els nous comtes practicaren una política molt més intervencionista i Roger II de Pallars (1234-56), fill de Roger 1, adquirí notables béns a Berga pel seu casament amb Sibil·la de Berga o de Saga. Arnau Roger 1(1256-88), fill dels anteriors, començà una llarga lluita amb els vescomtes de Coserans, que pretenien la titularitat del comtat de Pallars Sobirà, i el i el seu fill Ramon Roger I (1288-94) veieren el seu territori envaït per tropes gascones. Aquesta lluita contra els gascons de Coserans i de Foix duré fins després del 1332 i féu que els comtes de Pallars s’acostessin més a la casa reial catalanoaragonesa, la qual en diferents ocasions, en temps de la dinastia dels Comenge - Coserans i dels Mataplana, els ajudaren, espacialment els reis Jaume II Alfons III.
Les relacions dels comtes de Pallars Sobirà amb el casal de Barcelona començaren en temps de Jaume I, quan aquest nomenà Arnau Roger I de Pallars tutor dels comtes d’Urgell Ermengol X i Àlvar. Més tard, Arnau Roger I participà en les revoltes nobiliàries contra Jaume I i Pere II i fins fou empresonat a Barcelona per les tropes reials el 1280, però aviat es reconcilià amb el rei Pere i l’ajudà en la lluita de defensa de l’Empordà del 1285.
La tercera dinastia dels comtes del Pallars Sobirà començà el 1294, quan heretà el comtat Sibil·la 1 de Pallars, fila d’Arnau Roger I, casada amb el baró Hug de Mataplana. El seu fill Arnau Roger II (1328-43) i els seus successors, una saga d’Arnaus Roger, Hug Roger i Ramons Roger, actuaren sempre al costat dels reis del casal de Barcelona en totes les campanyes i els afers del país. Ramon Roger II (1343-50), comte de Pallars i baró de Mataplana, fou un dels homes de més confiança de Pere el Cerimoniós, a qui serví fidelment en totes les seves campanyes. Hug Roger 11(1369-1416), casat amb Blanca de Foix - Castellbò, serví com a camarlenc i conseller de l’infant Joan, després rei, i Martí l’Humà. Mort aquest, defensà la candidatura de Lluís d’Anjou o de Nàpols, però després del compromís de Casp prestà obediència a Ferran d’Antequera i lluità contra el comte Jaume II d’Urgell. Arnau Roger IV (1424-51), que havia estat lloctinent de Sicilia, usurpà els béns dels Foix - Castellbó i topà amb els Bellera, als quals el 1436 despullà de llurs castells, fet que encengué una guerra entre Joan I de Foix, que ajudava els Bellera, en la qual saquejaren moltes terres i poblacions del Pallars i del vescomtat de Castellbó.
Els dominis dels comtes de Pallars dintre el Pallars Sobirà, amb algunes possessions que també tenien al Pallars Jussà, vers la Vall Fosca i Salés, s’avaluaven en els fogatjaments de la segona part del segle XIV en uns 1 400 focs (uns 5 700 h). Una part important del comtat pertanyia als vescomtes de Castellbó, que el 1272 adquiriren Tírvia, la Vall Ferrera i la coma de Burg i, més tard, Joan I de Foix, vescomte de Castellbò, adquirí encara el vescomtat de Gerri (1426), Bellestar (1430) i Rialb i la Vall d’Àssua (1435). Un altre domini important era el dels Bellera, que comprenia prop de 400 famílies, el dels Erill, amb més de cent famílies, i al- tres petits dominis que pertanyien a l’Església i els nobles.
El darrer comte de Pallars, Hug Roger III (1451- 91), com els seus antecessors, fou sempre un cap del partit pactista i com a tal defensor a ultrança de les llibertats i els privilegis de les classes dirigents de Catalunya enfront de la política autoritarista dels Trastàmara; per això, en esclatar la guerra civil contra Joan III, fou nomenat conestable i capità general de l’exèrcit de la Generalitat. Lluità contra el rei i contra els remences i, essent diputat del General pel trienni 1464-65, el 1465 caigué presoner de les tropes reials i passà cinc anys de captivitat. Un cop rescatat, el 1470 volgué continuar la guerra a ultrança contra el rei i per això la facció pactista l’expulsà de Barcelona. Firmada la capitulació de Pedralbes el 1472, es retirà al Pallars, on continuà lluitant amb els Castellbò i els senyors d’Urgell fins que Ferran el Catòlic encarregà al comte de Cardona la conquesta del Pallars, cosa que aquest féu el 1488. Hug Roger III s’alià encara amb el monarca francès per tal de recuperar els seus dominis, mentre la seva muller, Caterina Albert, resistia tres anys, fins el 1491, al castell de València d’Àneu. Condemnat a mort pel rei, passà a Itàlia a combatre a Nàpols contra les tropes de Ferran el Catòlic. Empresonat pel Gran Capità i conduït a Barcelona, el rei li commutà la pena de mort perla de presó perpètua, i morí aviat (1503) a la presó de Xàtiva.
Així acabà la història del comtat i dels seus comtes independents iniciada el 872. El 1491 finia el títol de comte de Pallars i en lloc seu es creà el títol de marquesat de Pallars, que Ferran II va concedir al seu conqueridor, Joan Ramon Folc IV de Cardona i d’Urgell, el qual des d’aleshores amprà sempre aquest títol unit al ducat de Cardona.

4 L’organització religiosa

Al segle XIII, quan s’organitzà la divisió religiosa de la diòcesi d’Urgell, ben coneguda des del 1279. les valls de Tírvia o antic Pagus Terbiense del segle IX es van constituir en un deganat amb seu a l’església de Santa Maria de Ribera, anomenat deganat de Cardós. En les visites que hi va fer realitzar l’arquebisbe de Tarragona en 1313-15 consta amb 34 parròquies —aleshores era parròquia, per exemple, Santa Maria de la Serra, prop de Farrera— totes ben conegudes, excepte una de dedicada a Sant Adrià, propera a Sant Martí de Ribera l’Aigua, parròquia aquesta que correspon a les ruïnes de Sant Martí del Pui, prop de Ribera de Cardós. En temps moderns (segle XVI) el vell deganat es va dividir entre l’oficialat de Tírvia, que al segle XIX esdevingué centre de l’arxiprestat de Tírvia i el de la Vall de Cardós.
Igualment l’antic Pagus Anabiensis, o d’Àneu, es constituí pel mateix temps en centre del deganat d’Àneu, que comprenia totes les valls d’Àneu, la principal i les secundàries, amb centre a l’antic monestir de Santa Maria d’Àneu, convertit des del segle XII en canònica augustiniana. L’arxiprestat d’Àneu modern es va crear a la parroquial & Sant Vicenç d’Esterri d’Àneu.
En canvi tota la part inferior del Pallars Sobirà figura des del segle XII integrada en el deganat de Montenartró, convertit en temps moderns (segle XVI) en l’oficialat i després arxiprestat de Sort. Segons les visites pastorals del 1314 i el 1315 el deganat de Montenartró tenia aleshores 36 parròquies, amb els antics monestirs de Sant Pere de Vellanega i el d’Oveix, i anava d’Arboló a Llavorsí. Sort era una de tantes parròquies sense cap prerrogativa en els temps medievals.
També es va crear al segle XVI l’oficialat de Gerri, que incloïa els llocs o les parròquies de Gerri de la Sal i Enseu, Bernui, Peramea, Montcortès, Bretui, la Pobleta de Bellveí i Envall.

4 L’edat moderna

Durant tot el temps que subsistí el comtat de Pallars Sobirà, dit simplement de Pallars a partir de la incorporació del de Pallars Jussà a la corona el 1192. aquest tenia la capital i el centre administratiu a la vila de Sort, on els comtes tenien el castell. Per al regiment del comtat els comtes tenien un vescomte, intitulat originàriament de Siarb, perquè la seva dotació es trobava en aquesta vall, però que aviat (1135) prengué el títol de vescomte de Vilamur, per tal com la seva residència era en aquesta població de la vall de Siarb o de Soriguera. El títol i les seves possessions el 1386 es refongueren amb la casa comtal de Cardona.
Tot i que els comtes eren sobirans, el seu territori es considerava dintre l’alta sobirania de la casa reial catalano-aragonesa, cosa que explica que en crear-se les vegueries, a la fi del segle XII, tot el Pallars i la zona de l’Alta Ribagorça de l’esquerra de la Noguera Ribagorçana es consideressin de la vegueria de Pallars, bé que els veguers exercissin pràcticament la seva jurisdicció només al Pallars Jussà i els llocs de barons.
En crear-se el marquesat de Pallars a favor de la casa de Cardona, senyora ja del vescomtat de Vilamur, Sort continuà exercint la funció de capital i en aquesta població residia el procurador general del marquesat de Pallars, que hi tenia el sen tribunal. Les causes que feien referència a regalies o a nobles sotmesos al rei eren jutjades pel veguer de Pallars, que tenia el tribunal i la cort a Talarn. Per una concòrdia del 1491, al moment de prendre possessió del marquesat, el comte de Cardona va declarar que seguint els antics costums no imposaria nous tributs, els redelmes, als seus súbdits, sinó només la lleuda acostumada, a raó d’un escut per casa.
La vida del Pallars Sobirà va continuar reclosa per la manca de bones comunicacions durant molts segles; algunes valls, com la d’Àneu, la d’Àssua i la de Cardós i la Ferrera, tenien els seus consells propis, que unien l’administració eclesiàstica amb la civil i es reunien prop de l’església principal. Aquests consells de les valls, documentats entre els segles XV i XVIII, devien respondre a pràctiques dels primers temps comtals o anteriors. Una de les prerrogatives d’aquests consells era la d’encunyar moneda pròpia, a la manera de les pellofes de moltes col·legiates, que tenien també valor per a les transaccions normals. Són coneguts el diner de la Vall d’Àneu, el d’Escaló i altres.
En 1579-92 la penetració d’hugonots de la part francesa va portar fortes commocions al Pallars, que es reflectiren en una lluita generalitzada contra les bandes d’emigrats i la gent de ventura, que actuaven com a bandolers.
En la guerra dels Segadors (1640-52), el Pallars va prendre part decididament contra el rei de Castella i les tropes castellanes. Es va crear el terç del Pallars a raó d’un home per cada deu cases i fins es va encunyar moneda per pagar les despeses ocasionades pel manteniment del terç i les obres de defensa que es feren en diferents pobles.
Un fet important per al Pallars Sobirà fou l’obertura a partir del 1686 d’un pas per l’estret de Collegats, que estalviava la gran volta pels passos difícils de Sant Pere de les Maleses, obra duta a terme en dos anys per Isidre i Josep Berenguer, pare i fill, de la Pobla de Segur, que foren autoritzats a cobrar un peatge sobre les persones i els animals que utilitzessin el camí nou. Collegats fon sempre una barrera que en alguns moments pogué protegir el Pallars Sobirà d’invasions, però a la llarga, fins que no es féu la carretera que el salva, a la primeria del segle XX, féu que la gent de la Vall d’Àneu hagués de vendre la seva fusta cap a les terres de la Garona i Bordeus i que el ferro de les fargues de la Vall Ferrera, unes vuit fins al segle XIX, servís poc més que per a les emes i la ferramenta del país.
En la guerra de Successió el Pallars es va oposar des de bon principi al pretendent Borbó i es va adherir a la causa de l’arxiduc Carles d’Àustria. Els fets bèl·lics, però, es van dur a terme al Pallars Jussà i no fou fins el 1713, quan la Conca de Tremp havia caigut sota les armes de l’exèrcit francès, que el general Moragues, que es trobava a Sort, intentà d’impedir l’accés de les tropes borbòniques al Pallars Sobirà. La caiguda de Barcelona (1714) féu inútil tota resistència i el 1716, com a fruit de les disposicions centralitzadores dels decrets de Nova Planta, s’abolí l’antiga sotsvegueria de Pallars i es *creà el corregiment de Talarn, com a premi a la fidelitat d’aquesta vila a la causa de Felip V.
El 1719 les històries locals enregistren una invasió de tropes franceses al Pallars que exigiren forts impostos i deixaren els camins infestats de lladres i miquelets. En 1778-81 diversos pobles de la Conca van dirigir al govern central un memorial demanant que la carretera d’Artesa de Segre es prolongués fins a la Pobla, cosa que va trobar una forta oposició de la gent del Pallars Sobirà, que temia que amb l’obertura de la nova carretera el comerç de la Conca es desviaria cap a la comarca de la Noguera i restarien encara més isolats.

4 Els segles XIX i XX

En temps de la guerra contra Napoleó tota la comarca seguí la causa antifrancesa i s’adherí a la Junta del Corregiment de Talarn (1808), dirigida pel baró d’Eroles; les lluites, però, es van desenvolupar gairebé exclusivament al Pallars Jussà. En canvi, en l’època de les lluites carlines, especialment entre el 1835 i el 1838, hi hagué diferents accions bèl·liques entorn de Collegats, lloc de refugi i resistència dels carlins quan es veien acorralats. Fon notable una batalla a Gerri el 1838.
La mateixa dificultat d’accés és la que degué moure el governador Pascual Madoz a constituir a Gerri, el 1843, la Junta Provisional de Lleida, que donava suport al pronunciament del general Serrano. La nova divisió administrativa i judicial establerta pel govern liberal va adscriure el Pallars Sobirà a la província de Lleida iva crear el 1825 el partit judicial de Sort, amb una superfície de 1 695 km2 del qual inicialment formaven part 36 municipis amb els seus agregats. Era un reconeixement de la tradicional personalitat del Pallars Sobirà, que de nou s’agrupava entorn de la seva antiga capital.
El tradicional aïllament del Pallars Sobirà va començar a pesar fortament sobre la població comarcal a mitjan segle XIX, quan les millores de les comunicacions a l’inici de la industrialització afavorien les comarques veïnes, que actuaren com a pols d’atracció per als habitants de la muntanya. Vers el 1880 hi hagué un inici d’esperança amb el projecte del tren internacional que havia d’unir Lleida amb Sent Gironç, a través del Pallars Jussà i del Pallars Sobirà (per sota el port de Salau). En diferents ocasions, en especial els anys 1891, 1904 i 1914, hi hagué moviments populars, mítings i entrevistes amb autoritats per a obtenir la realització del projecte, que tothom presentava com la solució única i radical contra el feixuc aïllament.
L’èxit fou nul i el tren de Lleida a Sent Gironç no va arribar a Tremp fins el 1950 i a la Pobla de Segur l’any següent, on quedà detingut. En canvi, es va obtenir una línia regular d’automòbils des de Tàrrega, que el 1909 va arribar a Gerri i més tard a Surt i a Esterri d’Àneu.
El 1911 la companyia Regs i Forces de l’Ebre, coneguda per La Canadenca, va començar els seus treballs al Pallars; primer al Pallars Jussà, un va planejar i construir gradualment els pantans i les centrals de Sossís, Sant Antoni, la Pobla de Segur; després les de Gavet i dels Terradets; la Companyia Energia Elèctrica de Catalunya féu les de Cabdella, Molinos i després la de la Plana de Mont-ros; aquestes obres van proporcionar feina a gent de la comarca i sobretot forana, però no comportaven progrés a la vida tradicional. El Pallars Sobirà va haver d’esperar la dècada de 1950-60 per veure en territori seu la construcció dels salts d’Alós, d’Esterri, Llavorsí, Espot i Unarre a càrrec de la Hidroelèctrica de Catalunya; amb tot, la seva repercussió fou molt minsa.
La guerra civil de 1936-39, que va commoure la comarca iva ser causa de represàlies pels dos bàndols, anà seguida d’un període d’intensa activitat guerrillera (el maquis), que el 1944 intentà una invasió frustrada de la Vall d’Aran per enllaçar amb nuclis que actuaven a Sort i al 5 de l’estret de Collegats. A desgrat de les promeses dels polítics, la situació empitjorà a partir del boom industrial espanyol iniciat al voltant del 1960. Hi hagué alguna realització, com la fundació de la Cooperativa Noguera -  Flamisell per als productes agraris, però aviat la marginació de la comarca fou causa del greu fe- numen de l’emigració cap a centres industrials, especialment vers Barcelona, accentuada des del 1964, i que provocà el despoblament de molts pobles de muntanya. Per això, entre el 1960 i el 1981 es fusionaren molts antics municipis. El 1966, el partit judicial de Sort, que conservava el record del Pallars Sobirà històric, es va fusionar amb el de Tremp, ciutat a la qual es traspassaren els serveis del jutjat de primera instància, que des del 1835 es trobaven a Sort.