Alt Àneu
Alt Àneu
Situació
L'actual municipi d'Alt Àneu, de 193,79 Km2, es creà el 1970 amb la fusió dels termes d'Isil (131,69 Km2), Son (27,07 Km2) i Sorpe (24,77 Km2) amb el de Valencia d'Àneu (10,26 Km2).
Limita al N amb el departament francès de l'Arieja, de la regió occitana de Comange, a l'E amb la Guingueta d'Àneu i Esterri d'Àneu, al S amb Espot i a l'W amb Salardú (Vall d'Aran).
El terme comprèn quatre sectors que corresponen als antics municipis annexats. El terme tradicional de València d'Aneu, prou reduït, s'esten a la dreta de la Noguera Pallaresa, riu que els separa de les terres d'Esterri d'Àneu, des d'una mica més avall d'Isavarre fins poc abans d'Esterri.
L'Economia
L'economia de les altes valls de la capçalera de la Noguera Pallaresa ha estat sempre de caràcter agrari, condicionada per un relleu abrupte que limita les terres de cultiu als terrenys al.luvials del fons de les vall. Del total de superfície municipal, només unes 36 ha són destinades als conreus. Tradicionalment la producció proporcionava, d'una banda, els productes de consum (cereals, patates, llegums), implantats als vessants de les muntanyes, i de l'altra, les pastures o conreus faratgers per a l'alimentació del bestiar, als terrenys de regadiu propers als cursos fluvials. Segons P. Madoz, a mitjan segle XIX s'hi conreaven sègol, blat, patates, pastures, farratge i arbres fruiters (pereres, pomers, nogueres) i s'hi caçaven llebres, perdius, galls fers, isards i algun ós.
L'escassetat de terres conreables contrasta amb l'abundànica de pastures i de boscos, que ocupen unes 7045 ha i 6981 ha, respectivament. Aquesta abundància de pastures d'alta muntanya (als vessants del port de la Bonaigua, a Montgarri, i el pla de Beret, a la zona de confluècnia amb la Vall d'Aran) ha permès un intens desenvolupament de la ramaderia local d'oví i de bestiar gros, a més d'acollir importants ramats a l'època estival proviments de comarques més meridionals.
Com a la resta de la comarca, la producció ramadera s'orienta actualment cap al sector boví, de carn o de llet, cosa que motivat que els conreus es destinessin als farratges i le spastures naturals, que actualment ocupen gairabé totes les terres cultivades. El 1989 hi havia 582 caps de bestiar boví, 2222 caps d'oví, 47 caps de cabrum, 107 conilles mares i 30 caps d'equí.
La fusta és l'altre recurs econòmic important. A. Young, arran del seu viatge realitzat a la fi del segle XVIII, descriu les tales de pins que es feien del port de la Bonaigua a Esterri d'Àneu, arbres que per la Vall d'Aran eren transportats fins a Tolosa, a França. Més recentment, sobretot d'ençà de l'obertura de pistes forestals que faciliten l'accés dels camions, els extensos boscos de la capçalera de la ball d'Isil, de la mata de València i de Sorpe són objecte d'una intensa explotació.
Al començament de segle una companyia grancesa explotava el bosc de Benabé per obtenir primera matèria per a pasta de paper, i hom traslladava la fusta per telefèric a França, pel por de Salau. A l'antic terme d'Isil hi havia dos molins fariners, un prop d'alós.
Al municipi d'Alt àneu no s'ha desenvolupat cap tipus d'activitat industrial. Pel que fa als serveis comercials, financers, sanitaria i d'ensenyament, tots es concentren a Esterri d'Àneu. Cal destacat, però, l'existència de quatre establiments hotelers.
La Població
La població del municipi ha seguit fluctuacions pròpies d'aquestes valls. Al segle XVI el terme de València d'Àneu tenia 10 focs (1553), i al segle XVIII passà dels 120 h el 1718 a només 155 h el 1787. Assolí un màxim de 197 h el 1860 i s'estabilitzà després per damunt dels 100 h: 117 h el 1900, 128 h el 1930 i 111 h el 1950. En els censos del 1960 i el 1970 el nucli es manté amb 120 h. Aquesta estabilització s'explica per la seva situació prop de carretera comarcal i la proximitat a Esterri, centre de la subcomarca, i per l'incipient desenvolupador turístic.
La població del terme d'Isil es concentra a la vall de la Noguera, als tres nuclis esmentats. Al segle XVIII passà de 357 h el 1718 a 523 h el 1787, i assolí un màxim el 1860, amb 749 h, moment a partir del qual començà a davallar: 530 h el 1900, 483 h el 1930, 355 h el 1940, 302 h el 1950, 313 h el 1960 i 156 h el 1970.
La població del terme de Son presenta fortes fluctacions provocades pel fràgil equilibri -típic de l'alta muntanya- entre els recursos econòmics i demogràfics. Tenia 17 focs el 1553; al segle XVII baixà de 336 h el 1718 a 254 h el 1787 (xifra més fiable); assolí un màxim el 1860, amb 486 h, tornà a baixar aviat i s'estabilitzà per damunt dels 200 h fins el 1930 (210 h). Des d'aleshores la minva ha estat progressiva a causa de l'emigració als centres més bens comunicats de la comarca o vers les àrees industrials del litoral: 194 h el 1950, 160 i 82 el 1970.
La població del terme de Sorpe ha fluctat segons les èpoques. Al segle XVIII passà dels 309 h el 1718 als 425 el 1787. Assolí un màxim el 1860, amb 510 h. Baixà aviat i s'estabilitzà en uns 200 h (262 h el 1900, 218 h el 1940). Les darreres dècades ha iniciat novament una davallada: 198 h el 1960 i 122 h el 1970.
El primer cens conjunt del municipi és el padró del 1975, on es registraren 356 h. D'ença d'aquest moment i fins el cens al 1981 davallà, i a partir d'aquest any es torna a recuperar (375 h el 1996 i una densitat de població d'1,94 hab/Km2). Pel que fa a l'estroctura d'edats, el 14,5% de la població té menys de 15 anys, el 23,6%, més de 65 anys, i el 61,9%, entre 15 i 65 anys.